l’arquer…

Al capdavall, res més sensat que donar raó a qui la té. En aquest cas fou per al Gibran.                                                                        L’ARQUER

L’EXISTÈNCIA RESUMIDA AMB UN GEST. EL DE L’ARQUER; aquell qui  amb la inclinació i fermesa de la seva mà aconsegueix l’angle perfecte per a llençar als seus propis fills cap al capritxós Univers.

 L’arquer. Amb braç fidel apuntant cap a l’infinit,  acariciant amb la galta tèbia, la gèlida realitat de la corda. Imagine al guerrer com segons abans d’exercir, se n’adona de que no necessàriament coneix el propòsit complert de la seva missió, de la seva lluita. Actua guiat per la seva essència, sense paüra i porta  a terme  amb integritat qualsevol comesa. La seva vida depèn del que faja i ho fa. Te  confiança plena amb el seu ser. N’és calmat, minuciós.

Inspirant, centrant el pes de la vida sota el melic,  amb gest complaent, regi i seré. Veig com esdevé el seu primer somriure. Uns instant s i ja veu clar l’objectiu. L’arquer, tibant i marcant distància amb la fusta, la mateixa fusta que simbòlicament  condensa les energies de la Terra. Espera el temps suficient per a comprendre que res li pertany i que, fins i tot, quan creu que te la situació sota control, un raig del sol l’ enlluerna i el cega uns instants. Ell ho sap i es veu un  nou somrís:” Astre lloat, fins i tot Tu  pots  prendre’n  llicència”-pensa.

Expire cloent els ulls de nou imaginant com formar part de l’escena.

Llavors comence a notar com flueix l’energia, com floreix des del nucli . Com el desconnectar i el quedar-se quiet enfoca, m’enfoca. Ser plàcid, estàtic, com el meu admirat arquer,fa mirar cap a l’horitzó i calcular la distància i dividir-la per els passos que creus que es poden donar. Em plau.

I trobe el meu lloc , a la fi. Però jo no sóc l’arquer. Sóc el propi arc, i a través de mi passaran les sagetes del destí previstes per  la vel·leïtat del propi Cosmos.  Centrada, inspirant daurat i expirant baf  tèrbol. Immòbil.. D’alguna forma replegada i expectant. No es hora d’encomiar, no es hora de gesticular. Ara busquem la substància, el nucli.

I  repasse com des de menuts aprenem a inclinar-nos, aprenem a fer-ho encara que res ens pertany. Fins i tot som arc de préstec, ara ho entenc. Llàstima no obrir abans el cor, els pulmons i exhalar. La vida no torna enrere, ni un pas. Sort dels qui vénen empentant, als qui demanarem que xafen amb pas tossut i que no es perguen genuflexos en el temps. Pregarem que troben sota del llombrígol l’equilibri i que aconsegueixin veure més enllà del que mai prendrà en consideració ni un sublim arquer.

L’arquer, aquell qui avança o mor, aquell qui aprèn o es queda endarrerit, qui es fon amb l’Univers o amb la pols del camí. Com L’arquer, aquell qui per més que ho desitja no es pot comprometre més enllà del seu braç predit i efímer

                    Per al meu destre arquer i per a la ferma i fugaç sageta que m’envià el Destí 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s