Totes les vegades que puje a l’escenari ho medite, les llums del voltant que vénen des del zènit a acollir-te i escalfar-te et ceguen i n’has de ser conscient. Creus estar acompanyat quan pot que l’auditori haja aixecat el vol i deixat la sala buida.

La llum dels focus és cegadora.

Quan eres conscient del parany que suposa i, a força de voluntat propia, les pots aconseguir apagar, llavors tot es fica al seu lloc.

Te n’adones de cop que no has après res en 33 anys. Interceptes el concepte de solitud com de relatiu n’és. La foscor et mostra la necessitat d’aprendre nocions espai-temporals que mai havies imaginat. Queda núa la dificultat de decidir.

Ens vindria be prendre una bona píndola que ens evitara treball existencial, una píndola que apagui els focus, píndola de realitat que ens proporcionés 3 nocions efectives que ens lliuraren del caprici universal que és la temporalitat plena d’errors i desori .Però no en fabriquen per l’alt contingut d’esforç que contenen.

I és que la llum dels focus…pot fer-se infinita.

La meva Mestra apenes alça un metre de terra. És forta, lúcida d’emocions i m’ensenya a ser conscient. N’aprenc a creure que a la una va la vençuda si m’ho propose i que l’espenta depén de com de fons trobe que he caigut.

Aprendre de les derrotes i convertir-les en el punt zero d’un llarg camí de victòries.

És visionària i comprén els direrents plànols que es creuen al nostre voltant. Saluda ferma i contundent als qui els trasvasen i somriu signant  a aquells sers el document aranzel·lari.

Quan comprenc com d’insignificants suposem a l’Univers és quan Ella m’alliçona de que la crisi és una paraula buida i que lluitant es por fer surtir aquest mot del tinter.

Em recorda que els peus són millors en contacte amb la terra i que els braços han d’aletejar sovint per a no perdre el sentit livià del nostre ésser.

Fa incís del molt que estime als pròxims i de quant m’estimen ells. Que es poden trencar els esquemes i rebre sense donar i  donar sense ser tornat.

Tenir un Ser tant elevat per casa em fa tornar a sentir ens blaus al meu voltant.

Uns que em defenen amb llança i escut romà.Que cuiden la meua imatge rentant amb els  seus cabells daurats i forts les ferides que produeixen la quantitat d’etiquetes  que els focus amb la seva dolçor cálida, amb els seu abraç trampós s’encarregaren d’enganxar en el passat.

D’altres sols amb un riure un abraç esporàdic i uns minuts setmanals cuidant la meva Mestra m’alimenten les ànsies d’aire pur, de crèixer i veure germinar. D’altres que sols amb un dibuix i quatre pigues al rostre envaeixen la casa de llum i em fan sentir be.

Fins i tot als que ni em conneixen ni tracten de buscar pel meu cos cap codi de barres i tot i així amb un Tia em tornen a fer sentir l’escalfor vertadera i no com la que m’oferien els focus!!

La llum dels focus et deixa cec. Tot i així dóne gràcies.De vegades cal estar-ho per a que els altres sentits puguen resorgir.

amb els ulls oberts, gemafont